© Todos los derechos reservados
Detalle de la obra.
Obra basada en el texto de Eva Jane,
No sé quan he començat. El món roda i jo amb ell, i vull parar, un minut. La roda gira i gira i jo vull deixar de caminar, trobar la línia blava pintada al terra, on comença i acaba tot. Primer el sol em crema les espatlles i a la llunyania veig un vaixell petit, en prou feines visible. Tanta claror als ulls em fa parpellejar. Lluito amb el blanc de cada raig i segueixo caminant, posant un peu davant de l’altra. Camino per sobre de les petjades d’altres que ja han fet el mateix camí, però miro endavant i no hi ha ningú. I el vaixell sura per sobre es ones metàl•liques. Vull parar però la mateixa inèrcia em fa seguir endavant. Esclaten els núvols i la pluja fina m’ha deixat xopa. Refresca. L’aigua em cau cara avall i no sé de on he tret forces per tirar endavant. Vorejo el penya-segat i vigilo on poso els peus. L’herba, les pedres, jo, tot és moll. No sé quan vaig començar a caminar. Potser camino des d’abans de néixer, abans d’aprendre a fer passes. I no sé perquè camino. Potser per no aturar-me, per que si em paro, cauré. No vull perdre l’estela del vaixell. Les veles ben inflades i l’aire el fan avançar més ràpid. Sento que no es pot escapar, que segueix un rumb que em durà a la sortida. Dues vegades caic de genolls però tan bon punt m’espolso segueixo endavant. En cap moment giro el cap. Em fa por saber qui pot venir darrera, qui em segueix a uns metres. No sé quan he d’aturar-me però quan arribi ho sabré. Ara el cel s’obre de nou i a la llunyania, enmig de la mar turquesa, veig les dues illetes blanques de sol. El vaixell navega molt a prop i sembla que les hagi de tocar. No sé quan vaig començar a fer camí, no ho recordo, i les forces minven i miro endavant mig cega de sol i ràbia. Faig les darreres passes mentre no perdo de vista el vaixell. Parar és morir.
Ver más información de Rosa Virgili
Críticas (3)No encuentras lo que buscas. En artelista te inspiramos
España
